I jo, que sempre he perseguit l’intensitat de les emocions i l’embriaguesa dels sentits, em trobo per primera vegada fora de mi mateixa. Aliena al meu propi cos, observo tot allò que esdevé al meu voltant amb una fredor esfereïdora. Mai m’havia sentit tan llunyana, tan distant dels sentiments i les emocions. Una petita part de mi, aquella Nurieta que encara viu amagada en algun racó de la meva ànima, tracta de rebel·lar-se i lluita per néixer de nou. De fet, si em quedo molt quieta i en silenci, quasi la puc sentir plorant. De tant en tant li agafa un atac d’histèria i em sacseja, em crida, m’esgarrapa. I és llavors quan m’espanto, em faig la sorda i poso la música alta per tal que em faci mal pensar.

Aus dem Ei

L’odi, el rebuig, el menyspreu i la insatisfacció s’endinsen al meu cor i s’extenen com un amarg i alhora dolç verí, que emmetzina cada racó del meu ésser. És una lluita perduda i l’observo amb una morbosa curiositat, quasi científica, freda i distant. Extasiada, deixo que la malícia em corrompeixi i no faig ni el més mínim gest per aturar-la. Vull observar el resultat sense establir límits, vull saber fins on em pot dur la nequícia. I, tot i així, aquesta perversa idea m’horroritza, m’excita i em plau a parts iguals. Em vull enfonsar en mi mateixa, en el meu dolor, en la venjança, en el plaer salvatge, en els gemecs i els plors, en el riure exagerat i absurd, en l’atreviment descarat. Vull sentir tantes coses que m’exploti el cor d’èxtasi i delecte en la rancúnia, fins que la depravació i la protèrvia em destrueixin i em faci miques. Només així... Només així podré tornar a néixer.