I jo, que sempre he perseguit l’intensitat de les emocions i l’embriaguesa dels sentits, em trobo per primera vegada fora de mi mateixa. Aliena al meu propi cos, observo tot allò que esdevé al meu voltant amb una fredor esfereïdora. Mai m’havia sentit tan llunyana, tan distant dels sentiments i les emocions. Una petita part de mi, aquella Nurieta que encara viu amagada en algun racó de la meva ànima, tracta de rebel·lar-se i lluita per néixer de nou. De fet, si em quedo molt quieta i en silenci, quasi la puc sentir plorant. De tant en tant li agafa un atac d’histèria i em sacseja, em crida, m’esgarrapa. I és llavors quan m’espanto, em faig la sorda i poso la música alta per tal que em faci mal pensar.