L’odi, el rebuig, el menyspreu i la
insatisfacció s’endinsen al meu cor i s’extenen com un amarg i alhora dolç verí,
que emmetzina cada racó del meu ésser. És una lluita perduda i l’observo amb una
morbosa curiositat, quasi científica, freda i distant. Extasiada, deixo que la
malícia em corrompeixi i no faig ni el més mínim gest per aturar-la. Vull
observar el resultat sense establir límits, vull saber fins on em pot dur la
nequícia. I, tot i així, aquesta perversa idea m’horroritza, m’excita i em plau
a parts iguals. Em vull enfonsar en mi mateixa, en el meu dolor, en la
venjança, en el plaer salvatge, en els gemecs i els plors, en el riure exagerat
i absurd, en l’atreviment descarat. Vull sentir tantes coses que m’exploti el
cor d’èxtasi i delecte en la rancúnia, fins que la depravació i la protèrvia em
destrueixin i em faci miques. Només així... Només així podré tornar a néixer.
